CCOO UAB
No fa tant dels primers graus. Era la fi de l’estat del benestar i el començament de la major crisis econòmica i política que hem conegut la nostra generació. Era el curs 2008-2009. L’atur a Catalunya estava al voltant del 8% i els mileuristes estaven en el més baix de l’escala salarial. Havia diners al carrer en forma de crèdits i hipoteques que feien lluir la societat de consum.
Evident, set anys després ha canviat força l’escenari.
Aleshores, el procés de creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, conegut com el procés de Bolonya, amb un objectiu molt clar: la millora de la qualitat i la competitivitat internacional de l’educació superior a Europa, tot permetent incrementar la mobilitat i l’ocupació dels titulats universitaris europeus.
La Declaració de Bolonya la van signar 29 països. Tots d’acord en l’adopció d’una estructura comparable de les titulacions a nivell europeu i en una renovació metodològica docent.
Els que d’una manera o altra varem participar d’aquest procés ho vivíem com una oportunitat real de millora de la qualitat de la docència universitària i la igualtat d’oportunitats a l’accés al mercat laboral per a tots els titulats del conjunt d’Europa. Es tractava de la veritable mobilitat d’estudiants i de coneixements, res a veure amb aquell programes de beques Erasmus restrictius i moltes vegades inútils des del punt de vista de resultats acadèmics.
L’Espai Europeu d’Educació Superior va establir uns nivells de titulació superior en:
– Estudis de graus
– Estudis de màsters i
– Doctorat
I aleshores, a Catalunya, ens desapareixien per a sempre els nostres estimats títols de llicenciats i diplomats universitaris, ja transformats profundament amb la reforma de l’any 1992 on les llicenciatures es van convertir d’estudis de 5 anys a estudis de 4 anys i amb un sistema de comptabilització mitjançant crèdits a superar per a l’obtenció del títol, en comptes del sistema de superació d’assignatures.
Així doncs, abans de Bolonya teníem estudis de 3 anys de durada mínima (diplomatures) i estudis de durada mínima de 4 anys (llicenciatures). Cal afegir que en la durada mínima de les estudis sempre han existit excepcions amb els denominats estudis professionalitzadors (Medicina, Veterinària, Arquitectura,…).
Els principals i majoria de països que signen el Tractat de Bolonya configuren les durades dels estudis de grau en 3 anys i els de màsters de durades d’1 o 2 anys, es a dir, el que ara denominem un 3+1 o un 3+2. Només el regne d’Espanya, Xipre, Turquia i Eslovènia van escollir fer una configuració 4+1. Aquesta configuració de 4+1 va ser aprovada per real decret malgrat la forta oposició de les universitats catalanes, especialment i liderades per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), donada les evidents desigualtats que provocava als estudiants espanyols i catalans aquesta configuració diferent de durada dels estudis de grau respecte a la majoria de països europeus. I efectivament això anava en contra d’un dels objectius principals del tractat, la mobilitat dels estudiants i dels titulats dins de l’àmbit europeu.
Els que hem tingut la possibilitat de conèixer varies universitats de l’estat espanyol, sempre coincidim en assenyalar que aleshores i encara avui en dia, hi ha una substancial diferencia entre les universitats catalanes i les de la resta de l’estat. I no es ni ha estat una percepció nacionalista ni engreida de les universitats catalanes, sinó una constatació al llarg de molts anys veient la organització, la gestió i la pròpia cultura de les universitats espanyoles. Les institucions universitàries fora de Catalunya no poden ser exemple de modernitat, més aviat són un exponent d’institucions molt conservadores que fins hi tot en alguns casos fan olor a ranci. El fet d’introduir aquest comentari és per poder-nos fer una idea del perquè el Ministerio de Educación y Ciencia de l’època va aprovar una configuració 4+1 dels estudis universitaris basant-se en arguments corporativistes que recelaven i veien perillar el seu estatus de privilegis laborals que històricament havien anat gaudint el gran col·lectiu de catedràtics d’universitat dins dels cossos docents de professorat de l’estat espanyol. Una reducció a 3 anys dels estudis podria generar o posar al descobert unes sobredimensionades plantilles de professorat en moltes de les universitat espanyoles i comportar un sobreesforç d’adaptació d’aquestes a uns nous estudis de màsters.
Han passat set anys i ara no els hi queda més remei que reconèixer el gran error que van fer.
Evident, set anys després ha canviat força l’escenari. On un salari mileurista és un privilegi i l’atur està al voltant del 20%
Transformar les llicenciatures i diplomatures en graus i màsters i la seva implantació que va durar aproximadament tres anys, va tenir un cost molt elevat en recursos humans, infraestructures i recursos econòmics i, precisament, en un dels pitjors moments de crisi econòmica a nivell europeu. I això encara fa veure més gran l’error que es va cometre.
Perquè ara no, no és el moment d’anar enrere. En l’escenari actual seria una paradoxa que corregir l’error de fa set anys seria avui en dia encara un error més gran que no es podria entendre. No hi ha recursos de cap mena per a fer-ho, i fins hi tot si els tinguéssim no se fins quin punt utilitzar-los seria una malversació. Val a dir, que l’actual configuració de 4+1, tot i no seguir uns dels objectius del Tractat de Bolonya, si que en molts altres aspectes està funcionant molt positivament i amb una qualitat docent molt digne, amb processos d’acreditació, verificació i seguiment dels nous estudis que comporten que aquests hagin de mantenir un grau de qualitat molt alt i fins i tot un cert grau d’excel·lència.
Aquesta generació haurà de viure amb un error i assumir-ho. Segur que el futur serà millor.
Manel F. Sostres Bordas
Gestor de Projectes de la UAB
