Sobre la política de professorat de la UAB

Probablement, aquest curs que s’està acabant, ha estat un dels que més canvis ha sofert en la política de professorat de tots els temps de la UAB.  Des de gener, hem patit tota una cascada de canvis en la comptabilització de la nostra tasca docent, en els recursos docents per als propers cinc anys i en l’assignació de recursos al campus que, sempre sota l’aparença de “neutralitat tècnica” suposen una volta més en la descapitalització de la UAB. Enfront de tot això, cal fer una reflexió crítica d’aquesta política.

No es pot fer política de professorat a partir dels postulats neoliberals d’estalvi pur i dur sense tenir en compte les casuístiques de cada departament pel que fa a la contractació de PDI no permanent. Cal tenir en compte les necessitats i característiques docents de les diferents àrees de coneixement, les diferents funcions de cada contracte (què pot fer i què no pot fer cada figura contractual). Ignorar això, pot comportar (i de fet comportarà) un augment de la càrrega docent del professorat que romandrà a la universitat el curs vinent (permanents i temporals). A cop de vista, no s’entenen casos com els següents en l’assignació de recursos per al curs vinent:

Aquest és només un exemple: dos departaments amb una distribució semblant, tant de professorat com de la relació entre potencial docent i demanda docent, presenta una gran desigualtat entre les unitats de contractació d’un i altre. No serveix l’argument simplista que argumenta que hi havia excés de professorat en segons quins departaments, sense haver analitzat les necessitats a partir de les característiques docents específiques. Cada figura contractual ha de complir unes funcions específiques i, per tant, no pot reduir-se tot a una simple qüestió de “preu”.

Cal preservar el potencial de recerca de la UAB que fa que la nostra universitat, col·lectivament, aparegui en els primers llocs dels rànquings davant de la resta d’universitats de l’estat. Tot i les crítiques que poden fer-se (i que cal fer!) als mètodes d’avaluació de la recerca i al tracte desigual segons àrees de coneixement, la llei espanyola estableix uns màxims de docència per a cada PDI segons la seva producció científica. I aquest reconeixement també es recull en l’MDD de la pròpia UAB. Cal vetllar imperiosament pel seu compliment (i més, quan l’MDD de la UAB ja s’encarrega de fer valdre menys l’esforç docent del curs vinent respecte a l’actual).

És necessari dotar suficientment aquells departaments i àrees més mal dotats, tant pel que fa a la docència com pel que fa a la visibilització de la recerca en el format que en aquests moments el sistema universitari exigeix (trams). Probablement, si els successius equips de govern haguessin definit l’estructura bàsica de la plantilla amb una RLT (és a dir, s’hagués fet una política de professorat), en aquests moments no ens trobaríem així.

Amb la situació actual, després de diversos anys sense cap concurs de professorat i amb el constant degoteig de jubilacions, és del tot insuficient la convocatòria de només deu places de lector en tota la UAB. Això podria derivar en un enfrontament interdepartamental pel control dels recursos que cal evitar. Per això caldria:

• Racionalitzar la política de professorat, trencant amb la lògica fragmentària dels departaments i preveient la possibilitat de realitzar docència en altres departaments. Es donen les circumstàncies favorables a això: la capacitat docent del professorat és per “mèrits propis” i no depèn de la dedicació de referència col·lectiva del departament; assignatures generalistes en els primers cursos dels graus; un tracte no discriminatori cap al professorat segons els departaments i àrees de coneixement on desenvolupi la seva activitat laboral. I en això no seríem pioners;  la UPC, amb un campus repartits per diferents ciutats, ja ho fa.
• Cercant nous recursos per redirigir-los a la contractació. En el 2014 es donaran 31 jubilacions que han de permetre alliberar recursos;  es poden revisar els sabàtics de gestió, reduint el seu temps i racionalitzar-lo per tal de continuar exempt de la docència; una altra possibilitat, seria evitar complements i incompatibilitats de càrrecs, amb especial atenció als centres adscrits.
• Explorar noves formes de contractació. No fa pas massa temps que la possibilitat de tenir contractes de certes figures interines era del tot impossible. Ara, malgrat les pèrdues de poder adquisitiu i de drets laborals, són possibles. En aquesta situació d’absoluta emergència potser caldria plantejar-se la possibilitat de crear noves figures.